Hui dediquem l'entrada del bloc a la ressenya d'un llibre d'un autor jove i valencià. Aquesta novel·la ha estat guardonada amb el Premi Enric Valor de Novel·la. Està disponible a la biblioteca, així que esperem que vos agrade la ressenya i que s'animeu a llegir-la!
Sinopsi:
Als
90 anys, Jordi Llopis ha pactat una treva amb la mort. No sap per quant
de temps, però hi ha una cosa que ha de fer abans d'anar-se'n: escriure
les memòries d'un vell de 80 anys. No sén les seues, sinó les de Joan
el Coces, un saludador que va viure durant l'últim terç del segle XIX. A
més de curar les ferides de pobres i rics, els Coces mantenien una
relació molt especial amb els Puig, la família que controlava el comerç
de la neu. De la mà d'aquest peculiar persontage, l'autor ens convida a
fer un recorregut per diversos episodis de la història recent i a
descobrir alguns dels secrets que encara s'amaguen en el més profund de
les caves de gel de la serra de Mariola.
Amb
un domini magistral del temps narratiu, Paco Esteve i Beneito es revela
com un novel·lista original, capaç de combinar elements històrics,
periodístics ipoètics en una història apassionant i commovedora.
Ressenya:
Imagineu-vos
un cub gran i congelat d’aigua llimó i, cullera en mà, el raspall
que, a poc a poc, extrau aquest antídot de la calor. Si ha nevat,
de Paco Esteve i Beneito, pàgina a pàgina abaixa el mercuri: un
escabussó de neu d’ençà del segle XIX fins a les nostres dates.
La història que romandrà als ulls del lector conté dos elements
clau: la cultura popular de les comarques centrals del País Valencià
i els esdeveniments històrics,que convergeixen en l’anomenat
Sexenni Democràtic (1868-1874),i que es perllonguen fins ben entrat
el passat segle.
Així les coses, no deuríem confondre’s, aquesta ni és una
novel·la històrica ni relata la cultura popular –que també--,
és molt més i la traça filòloga d’Esteve és fa evident, ja que
el protagonista Jordi Llopis més i més despulla el relat amb
recurrents canvis temporals del passat al present.
Aquest, un jubilat que mira la mort amb el coll alt, recull dels
enderrocs de la memòria uns apunts que el marcaren de ben jove, és
en aquest punt quan surt la figura del Coces o l’encanteri o la
màgia o la naturalesa dels racons més purs dels vorals de la
Mariola: des dels cims amb els pous de neu, passant per les coves més
amagades fins al pla amb el roig de les vinyes que s’escampa als
successos d’escopeta i sang.
